En un moment en què el consum lineal de televisió va tocar el seu màxim, els canals locals van haver de superar el repte d’oferir resposta a les necessitats dels espectadors en ple confinament

Uns 34 milions de persones van connectar la televisió el dissabte en què es va declarar l’estat d’alarma. Amb la majoria dels ciutadans reclosos en les seves llars, la necessitat d’informació actualitzada i immediata ens va llançar a consumir continguts. Els canals emetien llargues compareixences del president, ministres i Fernando Simón, la gran estrella mediàtica del confinament.

Passada la situació de xoc del principi, va sorgir una necessitat de connectar amb l’àmbit local. Quan a les vuit de la tarda sortíem al balcó a aplaudir i vèiem als nostres veïns. O quan miràvem per la finestra i ens sacsejava la sensació d’estranyesa en veure els carrers deserts. O el veí de davant que tocava el saxofon. De sobte, el nostre univers es va reduir a una sèrie de persones que havien passat segurament desapercebudes fins a aquell moment i que, en ple confinament, eren els nostres únics estímuls. També ens recolzàvem en ells per la necessitat de crear un sentiment de comunitat que s’ajuda davant l’adversitat.

Donar resposta a una necessitat: el cas de Digital Fraga TV

La televisió de Fraga (municipi de 15.000 habitants situat entre Aragó i Catalunya) té pocs mitjans. Habitualment se solen emetre els esdeveniments públics –rodes de premsa, plens, festes…– i poc més. No disposa d’una programació elaborada perquè no hi ha mitjans per a això.

És per això que, d’una idea tan senzilla com entrevistar persones per videotrucada d’àmbits diferents –que en una altra ocasió no hagués tingut èxit–, en ple confinament tenia sentit. Perquè del que es tractava era de donar resposta a aquesta necessitat d’entendre que el que ens estava ocorrent a nosaltres no era únic, que no estàvem sols. És a dir, crear una comunitat al voltant de la televisió com a teràpia i retrobar-nos amb els veïns de tota la vida.

I veure als treballadors essencials que es deixaven la pell cada dia perquè els carrers estiguessin nets, els tècnics que s’encarregaven que l’aigua potable arribés a totes les cases, infermers que estaven desbordats o empresaris que no sabien si podrien tirar endavant el negoci… Els seus testimonis van permetre teixir una sèrie de documents que ens ajudaran en un futur a analitzar com vàrem viure la pandèmia del coronavirus. De sobte, la televisió local cobrava el valor que mereix en el seu paper com a vertebradora del territori. També com a nexe d’unió entre persones.
I no sols això, perquè en el programa també vam poder descobrir talent local. En cada episodi, hi havia una actuació musical que grups o artistes de la zona ens enviaven desinteressadament. Donar visibilitat a tots ells també va permetre obrir una finestra cultural i adonar-nos de la riquesa que tenim com a comarca.

En definitiva, d’aquesta situació estranya en què vam tornar de nou a consumir televisió, hauríem de treure lliçons. Com a creadors de continguts, és molt important identificar una sèrie de necessitats per part dels espectadors a les quals podem donar resposta. És per això que les televisions locals han de transformar-se i adaptar-se a les inquietuds de les noves generacions però sense perdre el seu paper com a finestres: en el seu vessant polític però també cultural i humà.