Han estat sis mesos molt intensos en els quals he descobert una passió que desconeixia. Esperant els minuts que quedaven perquè comencés de nou el programa i poder asseure’m a fer el que m’agrada. No se m’ocorren paraules per a descriure la sort que he tingut de viure moments increïbles amb totes les persones que, com jo, han compartit micròfon a les mateixes ones i a les quals espero que no se’ls hagi fet pesada la meva companyia. Sort d’aprendre de l’experiència i anècdotes dels altres, cadascun en àmbits diferents. Especialment d’Emilio, que m’ha ajudat a corregir moltes imperfeccions que fa temps creia impossibles de superar (sóc conscient que encara queda molt per polir…).
He conegut a persones que en altres circumstàncies hauria estat impossible conèixer. En persona o per telèfon. Perquè la ràdio és el que té. És màgia. La màgia de trobar-te un dissabte al matí treballant a l’altra punta del món, poder escoltar la ràdio local a través d’internet i descobrir que hi ha algú a l’altre costat amb qui pots parlar. La màgia de descobrir que hi ha, a milers de quilòmetres de distància, un poble que comparteix el nom amb el teu i que a més disposa d’una emissora similar, amb la qual pots posar-te en contacte per compartir impressions i aprendre de la seva cultura. Perquè la ràdio és així, com més gent gaudeix d’ella, més entreteniment i més riquesa espiritual genera.